Tots a la una cap a la independència!

Manifestació 10 de juliol de 2010

El poble de Catalunya, representat per més d’un milió i mig de catalans i catalanes als carrers de Barcelona, ha evidenciat el seu enuig cap a l’última estocada de l’estat veí, aquest cop provinent del Tribunal Constitucional, òrgan de legitimitat dubtosa i no escollit electoralment per part de la població.  

Joan Álvarez, Sergi Albrich, Carles Bassaganya. - Manifestació 10 de juliol de 2010 -

La manifestació del dissabte 10 de juliol va ser una mostra clara de rebuig, en forma d’unitat, tant política com civil, vers la sentència que lapida una gran fracció de la carta magna catalana. Va ser un fet històric. Primer, pel gran quòrum que conformava la protesta i segon, per la unió política i catalana aconseguida –deixant de banda les discrepàncies pel lema de la capçalera, evidenciades pel mateix President Montilla, la setmana anterior- . A la vegada que va ser un dia amb una gran càrrega emotiva on xocava la diversitat d’assistents a la manifestació -famílies senceres i persones de caire molt divers, tant d’edat, com d’origen- , sense deixar de banda l’immens sentiment catalanista i, particularment, independentista. 

Per tal que aquesta unitat civil serveixi d’alguna cosa, el sentiment abocat dissabte s’ha de traslladar tant a l’arc parlamentari com al Congrés dels Diputats, on els partits polítics catalans s’han d’unir per conformar un front comú contra aquells que ens limiten l’evolució social, política, cultural i econòmica. Al llarg dels últims dies, alguns sectors federalistes i autonomistes han capgirat el seu discurs històric per decantar-se cap a la via de l’independentisme. Al meu entendre, aquest fet no ha de quedar al fons d’un calaix en forma de declaracions encarades a finalitats electoralistes, ni amb el gest simbòlic d’encapçalar una manifestació; s’ha de plasmar amb actuacions directes per aconseguir un contracte de pluralitat política per defensar allò que ens pertoca a tots i cada un dels habitants de Catalunya.   

Tanmateix, aquesta utòpica unitat política ha trontollat dos dies després de l’explosió catalanista. Una mostra d’unió i valentia hagués estat l’aprovació, per part de la Mesa del Parlament, de la Iniciativa Popular (IP) per convocar un referèndum per l’autodeterminació de Catalunya –recolzada per la llei de consultes que a la vegada es veurà suposadament afectada per la retallada de l’Estatut- però, avui mateix, el PSC, CIU i ICV s’han mostrat contraris, deixant ERC sola, a la seva tramitació al·legant que és una mesura anticonstitucional i contrària a l’Estatut. Així doncs, en què quedem? Ens mullem contra aquelles lleis orgàniques que no ens pertoquen o ens sotmetem a elles?   

Personalment estic fart de veure com alguns mitjans de comunicació espanyolistes, ja sigui premsa escrita, –ABC i el País-, televisions –Intereconomia, Telecinco i Televisión de Madrid– i emissores de ràdio –COPE–  es dediquen dia rere dia a menystenir i a ridiculitzar tot allò que afecti a Catalunya. Els últims exemples n’han estat les retransmissions referents a la manifestació del dissabte, les quals s’han encarregat de minimitzar l’impacte de la protesta mentint en el nombre d’assistents –56000 deien!-, magnificant els inoportuns insults dirigits cap al President de la Generalitat o tergiversant la realitat tot afirmant que gran part dels catalans i de les catalanes es passaven el dissabte descansant a les platges a l’espera del ja consolidat guany del mundial de futbol per part de la selecció Espanyola, tot obviant la manifestació.  

Estem en un moment clau per la història de Catalunya, on els polítics catalans no s’han d’arronsar vers l’estat que ens fagocita i lluitar pels nostres drets. Ha arribat l’hora de dir Adéu Espanya. S’ha acabat buscar ponts comuns amb un estat que ens menysté i ens infravalora. 

Anuncis

3 Comments Add yours

  1. maria ha dit:

    D’Estat veí res de res, el sentiment és una cosa i la realitat una altra i a més sou vosaltres qui porteu el lema d’Adéu Espanya, si ja fos així, que Catalunya fos independent, no el portaríeu oi?.

  2. salbrich ha dit:

    Amb això et dóno tota la raó. El sentiment és una cosa i la realitat és una altra. Tanmateix, i tot sovint, la realitat no és la millor manera de funcionar.

    Per desgràcia Catalunya forma part d’Espanya i així va tot plegat. Una de les coses que no he comentat a l’article és la gran quantitat de persones, vingudes d’arreu d’Espanya i residents a Catalunya que defensaven la independència al·legant la gran quantitat de diners que aporta Catalunya a l’Estat i la poca quantitat que aquest ens retorna. Gent que per haver viscut a determinades comunitats autònomes pot afirmar el què l’Estat els hi aportava i constatar el què l’Estat aporta aquí.

    Com tu dius, el sentiment és una cosa i la realitat una altra. Una cosa és que et sentis Català i Espanyol. Però si Catalunya fos independent t’hauries de sentir (tu Maria) menys Espanyola?

    Un sud-americà, un anglès o un marroquí que visqui a Catalunya renega dels seus orígens? Dirà que és Català i d’allà on provingui. Per tant, no cal perdre el sentiment encara que canvï la realitat.

  3. elisabet ha dit:

    si no ens queden els sentiments, no ens queda res!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s