La radicalitat de l’Alícia.

Alícia Sánchez-Camacho a la portada de la revista Woman.

He de reconèixer que des de l’any 2008, moment en què l’Alicia Sánchez-Camacho va esdevenir la màxima responsable del Partit Popular a Catalunya i, un cop proclamada al 2009 primera candidata femenina d’un partit amb representació parlamentaria a la presidència de la Generalitat de Catalunya, la seva forma de fer política, la manera d’expressar els seus ideals i la seva brillant intervenció al programa televisiu Polònia, m’han cridat, fortament, l’atenció. Això sí, amb una gran distància vers una immensa majoria – quasi la totalitat – dels seus punts de vista polítics. Principalment en allò referent a aquells temes que entenc com a prioritaris; la llengua catalana, les polítiques socials, l’autogestió dels recursos de Catalunya i la flagrant relació amb l’estat Espanyol. Aquell que sembla no tenir memòria històrica i haver oblidat que l’origen d’alguns dels dirigents fundadors del seu partit respon a la descendència d’una dictadura amb una ferma actitud inquisidora que va fer de la nostra parla un objecte de condemna. 

Les constants imposicions lingüístiques d’Espanya, llargament repetides des del Decret de Nova Planta, han derivat cap a una societat lleugerament bilingüe, on la gran majoria de la població autòctona té un alt nivell tant amb el català com amb el castellà. Essent d’aquesta manera un territori preparat per esdevenir un estat propi amb tres llengües cooficials (conjuntament amb l’Aranès). Les virtuts utòpiques del bilingüisme han estat un element recurrent en el discurs polític de la dirigent popular i, al meu entendre, el bilingüisme és una quimera difícil d’assolir, ja que si no es vetlla per la llengua minoritària, aquella més extensa l’acabarà aniquilant a mode de selecció natural. És qüestió de temps.

Tal i com va dir la setmana passada al programa “els matins”, l’escriptora mallorquina Maria de la Pau Janer, el castellà s’aprèn només respirar-lo. Tant sols cal fer una ullada al dia a dia que ens envolta i hom pot copsar com el català és present en molts dels nostres àmbits, però ocupa una parcel·la molt més reduïda que l’idioma al·lòcton. D’aquesta manera, els organismes públics, tant la Generalitat de Catalunya com els ens locals tenen el dret i el deure de dur a terme polítiques de protecció de la nostra llengua.

No puc entendre com una persona que, aparentment, treballa pels interessos de la nostra població sigui la responsable d’un partit polític que, conjuntament amb altres organismes, ataca contínuament els drets de la llengua catalana i posa en dubte la legalitat de la preferència que atorga l’ajuntament de Barcelona, la diputació de Lleida i, recordem també, el propi Estatut de Catalunya, al català. Idioma que històricament ens pertoca. El treball continu del govern de la Generalitat de Catalunya per protegir el nostre idioma, en cap cas ha anat en detriment del castellà i és el responsable de la seva lleugera estabilitat actual que, en un futur proper, pot trontollar i anar a la baixa, en funció de les diverses sentències del Tribunal Constitucional o del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, amb la corresponent fractura social que en pot derivar.

Aquell discurs que em cridava l’atenció, fa quasi dos anys, s’ha convertit en un ideari radical, electoralista, que s’ha desplaçat cap a la dreta de l’espectre polític. Moviment populista que ha viatjat de la mà amb el tracte quasi xenòfob de la immigració o la discussió a favor de les corrides de toros. Com es pot defensar, per molt tradicional que sigui, la matança amb el patiment inclòs i vexatori d’un animal, amb la mera finalitat de la diversió humana? O com es pot fer populisme amb la immigració? És evident que existeix un gran problema en aquest camp, però posar en joc el padró dels immigrants pot accentuar la incògnita de la població real i de la realitat social existent als nostres pobles. Cal?

Encertadament, la tertuliana prolífica i ex-política Pilar Rahola, va adreçar a la senyora Sánchez-Camacho un article el diumenge passat, on l’hi expressava que el català només deixarà de ser una molèstia per Espanya quan sigui parlat per una immensa minoria i esdevingui, d’aquesta manera, un objecte d’estudi de tesis doctorals.

Voldria pensar que qualsevol persona que pretén dirigir el nostre país hauria de vetllar, sobretot, per la nostra cultura que, evidentment, va lligada a la nostra llengua. Al meu entendre, prendre reiterades mesures a fi d’atemptar contra el català i intentar relegar-lo a un segon pla, és una forma inversament proporcional de protegir allò que ens caracteritza i ens defineix com a poble. Crec, humilment, que la popular Alícia Sánchez-Camacho hauria de reflexionar amb la tasca que està duent a terme.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s