L’estat del benestar a la corda fluixa.

La revetlla de Sant Joan d’enguany va tenir un final, personalment, agredolç ja que, poques hores després de la gresca a la plaça Major de Sant Joan ingressàvem un familiar molt proper, amb un pronòstic més que greu, a l’hospital de Campdevànol. Centre hospitalari comarcal que tot i els seus setanta-cinc anys d’història i un ampli reconeixement mèdic fora de la comarca sovint resulta menys valorat del què es mereix per part de la població ripollesa.

Quatre mesos després de l’ingrés, ens han donat l’alta i durant aquest temps el pronòstic del meu avi ha virat des d’una situació extremadament crítica a l’alta mèdica amb els corresponents alts i baixos inclosos en aquest interval de gravetat. Llarga etapa d’incertesa que atempta a la moral, tant del malalt com dels familiars. Estat d’ànim que millora amb el tracte amable i atent del personal sanitari i mèdic especialitzat del centre que, dia a dia ens han tranquil·litzat i, no només, han treballat perquè el meu avi sortís d’aquest atzucac.

Aquells que creiem amb la política, ens toca acostar les administracions públiques a la població. Tenim un bon hospital comarcal, segur que amb una manca important de serveis o prestacions, però amb una alta dotació de molts d’altres. En un inici, es preveia el trasllat de l’avi a un hospital que disposés de millors instal·lacions, però la seva salut ho va impedir. Tanmateix i, sincerament, estic content d’haver-nos quedat, del tracte rebut i, per tant, és de justícia fer un pas endavant per lloar el nostre hospital comarcal.

La sanitat pública és la punta de l’iceberg del nostre estat del benestar, correspon al 40% del pressupost dela Generalitat de Catalunya, però a hores d’ara l’estat del benestar grinyola; s’ha posat fi a l’obertura dels centres d’atenció personalitzada 24 hores de la nostra comarca, fet que acabarà repercutint a la salut de totes i tots i les retallades en l’àmbit social continuen. No és just.

M’indigna posar en perill el nostre sistema sanitari -àmpliament reconegut tant a nivell europeu com espanyol- i m’indigna posar en perill el bon tracte professional i personal del responsables sanitaris i mèdics d’hospitals com el de Campdevànol, gràcies els quals el meu avi ha pogut tirar endavant.

Si haguéssim d’assumir el cost d’un ingrés hospitalari, moltes famílies catalanes segurament no podrien fer-se’n càrrec. Les administracions públiques per tant, han de continuar destinant tants recursos com es necessiti a la sanitat.  I, cito expressament a les famílies catalanes perquè som nosaltres – i no la resta de famílies de l’estat espanyol – a qui se’ns priva de disposar de les actuacions que es podrien dur a terme gràcies als nostres impostos que, anualment, recapta el govern de l’estat (3.000 euros per persona – 22.000 milions d’euros amb total) i que no reverteixen, en cap cas, a Catalunya. No és just.

El dèficit fiscal o espoli fiscal que pateix Catalunya es situa en el 10,2% del PIB, segons dades de l’any 2008 (últim any que s’ha publicat les balances fiscals), un percentatge clarament abusiu que es està a anys llum, per exemple del dèficit fiscal que es tolera a Alemanya, que és del 4% del PIB, als EUA, que és del 2,5% del PIB o al Canadà, que és del 2% del PIB.  Rebaixar aquest dèficit fiscal a Catalunya i situar-lo per exemple al nivell alemany implicaria recuperar anualment 13.500 milions d’euros dels 22.000 milions d’euros dels que ara no reverteixen a Catalunya.

Això sí, mentre a Catalunya es tanquen els serveis nocturns dels Centres d’Atenció Primària i es retalla la sanitat pública, es pot permetre que alguns jornalers d’altres llocs de l’estat cobrin 400 euros per treballar un mes de cada sis. I al mateix temps, el govern espanyol es pot gastar 19.000 euros diaris amb una línia d’AVE que utilitzen nou persones diàriament, com és el cas de la línia Cuenca – Toledo.  El mateix govern espanyol també es pot permetre el luxe de fer una inversió multimilionària a l’estació de l’AVE de Guadalajara, inaugurada a l’any 2009 i que durant el mateix any utilitzaven una quinzena de persones diàriament, estació que, a més a més, es troba a uns deu quilòmetres tant la pròpia ciutat com de l’estació de rodalies (utilitzada diàriament per 10.600 persones), i sense cap tipus de connexió entre una i altra.  I també podria parlar també d’altres estacions d’AVE infrautilitzades com poden ser les de Tardienta (Osca), Puente Genil-Herrera (Còrdova), Antequera-Santa Ana (Màlaga), Osca o Calatayud (Saragossa).  No és just.

Per tant, en comptes d’haver prioritzat inversions tant milionàries i innecessàries, el què s’hauria d’haver prioritzat fa molt de temps, és un eix ferroviari de transport de mercaderies que comuniqués els principals ports de la costa mediterrània amb Europa (i també els ports entre sí), s’hauria d’haver prioritzat el què es coneix com el corredor mediterrani.  Ara cal esperar que amb la definició d’aquest eix com a prioritari que n’ha fetla Comissió Europeas’aposti decididament i fermament per aquesta infraestructura.

Els propers anys, amb un govern de dretes a Espanya, Catalunya no hi guanyarà i, sincerament, ja n’hi ha prou d’aportar i no rebre res a canvi. Cada cop urgeix més la necessitat que Catalunya decideixi cap on vol anar, si navegar cap a un horitzó econòmicament i socialment just o cap a un futur marcat per un negre passat massa recent.

El govern Espanyol resultant dels comicis del proper 20 de novembre de ben segur no representarà res de bo per a Catalunya. Els dos grans partits de l’Estat Espanyol han demostrat de forma reiterada que els ponts antagònics que els separa s’obliden quan toca menystenir Catalunya i ja n’hi ha prou de tanta injustícia (no fa gaire temps es van posar d’acord ràpidament per fer una reforma exprés dela Constitució).  A les eleccions espanyoles els catalans hi tenim molt a dir i mentre duri l’espoli fiscal els diputats catalans han de ser decisius a un país que ha d’entendre que el casament forçós que ens uneix ha d’acabar amb un divorci amistós. Per tal que Catalunya no continuï retrocedint en allò referent en l’àmbit econòmic, social i sanitari i posar en perill el dia a dia dels més desfavorits i el nostre estat del benestar, cal donar suport als partits de casa i no utilitzar equivocadament el vot útil que ens tregui del foc per caure a les brases. Jo ho tinc clar. Per mantenir l’estat del benestar jo ho tinc clar: #jobosch, #jojorda, #joerc.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s